text llatí, mes ara que tenim a la vista les dues redaccions primitiva i definitiva de les GESTA, encara ens ha deixat la qüestió del text català en una més gran perplexitat. Sembla, a primer cop d'ull, que es tracti d'una traducció de la primitiva pel fet d'acabar en el mateix punt el català que la primitiva; però és el cas que el traductor en català havia vist la definitiva, per fets retrets, per dates que no duia la primitiva; no s'assembla ben bé a cap dels dos estats llatins. Les diferències en alguns noms resten reduïdes amb dues correccions que hem observat més amunt (p. LXVII, nota); però respecte a les formes i els capítols un xic abreujats, tanta força té l'argument de la brevetat com el de l'amplificació, per establir quin estat va precedir l'altre. ¿Existiria potser una redacció llatina intermitja entre la primitiva i la definitiva, acabant, també, al mateix punt que el redactor de la primitiva, contenint els noms i les dates i les formes concises tal com apareixen ara en el text català? Si això fos pos- . sible, el text català procediria directament d'aquesta redacció llatina intermitja.

Però és que el monjo redactor dels fets de Pere el Gran, d'Anfós el Liberal i de Jaume II (caps. XXVIII-XXX) està ben demostrat que no tingués a la vista un text català, avui desaparegut? Es transparenten tantes frases, i, sobretot, tals noms, tals càrrecs catalans, que sembla estrany que no procedís l'un de l'altre. La primera cosa que sorprèn és amirayl talment com si el redactor no sabés com traduir aquest càrrec director dels estols de mar, que s'hi troba onze vegades, principalment referent a Roger de Llúria, «cui pro amirayl Rogerium de Lauria, quendam nobilem militem de Sicilia oriundum et nutritum a pueritia ab ipso domine Petro» (XXVIII, § 25, 4-5, p. 72); Roger és citat més voltes com amirayl en el mateix capítol, § 29, 3, p. 74; § 38, 8, p. 83; § 46, 9, p. 88; en el cap. XXX, § 18, 17, p. 114 i § 19, 22, p. 116. L'almirall francès: «Guillelmus de Lodeva, amirayl nauigii», XXVIII, § 36, 4, p. 82; § 39, II, p. 83. També el fet d'En Marquet, «Raimundus Marquet, ciuis Barchinonae et amirayl», XXVIII, § 39, 4, p. 83; per fi, quan el papa Bonifaci VIII vol esborrar fets passats nomena a Jaume II amirayl de l'Església, XXX, § 16, 18, p. 112. Els noms geogràfics apareixen molt sovint sense subjectar

1. Compari's DESCLOT, fi del c. 190: «hun cavaller de casa de la reyna».

...

se a la llatinització: «ad collem de Panizars», XXVIII, § 33, 1-3, P. 79; § 41, 19-20, pp. 84-85; § 47, 12, p. 89; «versus collem de Banyuls», § 34, 18, p. 79; § 41, 19-20, pp. 84-85; «usque ad locum de Jonquera», XXVIII, § 46, 14, p. 88; «in quandam planicie circa Jonquera», XXX, § 4, 8, p. 105. Moltes viles i castells apareixen en la forma expressada en el país: «in castro de Monsoriu», XXVIII, § 35, 37, p. 81; "castrum et villam d'Empuries, castrum et terram de Torssa castrum et terram de Blanes, castrum de Palafols», íd., § 38, p. 83; «castri d'Ostoles», § 2, 1-2, p. 62; «in castro de Siurana (Ciurana)», íd., § 13, 16, p. 67; íd., § 50, 7, p. 91; «fuit captum castrum de Rocabertí, de la Jonquera et de Requezem et de Capmayn, et de Cantalops et de Cabrera et castrum de Carmenzó», XXIX, § 7, 1-9, p. 98; «et Beluer et Podium de Liuia et Dalo (d'Alló) ... Capcir», XXIX, § 8, 8-10, p. 99; «usque ad castrum de Montesquiu», XXVIII, § 47, 12, p. 89; «in loco vocato Frumigeus (illes Formigues)», XXVIII, § 39, 5, p. 83. Són esmentats alguns monestirs de semblant manera: «et prope monasterium sancti Ciriaci de Colera», íd., § 34, 20, p. 79; XXIX, § 7, 1-9, p. 28; <monasterium et villam sancti Felicis de Guixols», XXVIII, § 38, 1-7, p. 83; «Sanctae Mariae de Vila Bertran», XXX, § 7, 8, p. 107. Encara en territoris de frontera es troben les expressions: «castrum vocicatum de Montesa», XXVIII, § 7, 1-3, p. 64; «de Fenoylet et Carcassonam», íd., §14, 5, p. 67; «apud Montsó», XXIV, § 10, p. 100. Els noms de persona catalans poques vegades es llatinitzen: «domina Yoles», XXVIII, § 6, 4-6, p. 59; «Elisabet habuerat in uxorem», íd., § 14, 4, p. 67; «Guillelmo Raimundi de rosa», íd., § 36, 14, p. 82; «Item cum Raimundus Guillelmi d'Odena», íd., § 3, 1-2, p. 62; «Pontius de Ribeles», íd., § 13, 11, p. 67; «quorum unus Ferran Sanxiz nomine», íd., § 5, 5, p. 63; «quidam miles nomine Vilar», íd., § 31, 28, p. 77. Però potser el cas més típic es retroba en el text que només duen els mss. llatins C Di que M. Barrau-Dihigo, no portant-lo en el text de les GESTA, l'inclou en la Introducció, p. xxxvi: «Petrus, huius nominis primus qui animi sui magnitudine atque uirtute et prudentia atque consilio Arnaldi de Crexell equitis del Ampurdà» (Craxell C, de Lampurdà C, del Empurdà D).

Es cert que aquest darrer exemple que hem citat referint-se a Pere el Catòlic no té res a fer amb els que fins aquí hem retret, intentant fer veure la possibilitat de l'existència d'un original català perdut que es

deuria a un testimoni de vista dels fets referits en els caps. XXVIII-XXX. Però si aquest últim i curiós exemple que ens donen només els mss. llatins CD fa referència a fets relatats que correspondrien al cap. XXVI,1 també es retroben alguns mots vulgars inserits no sols en la redacció definitiva, sinó, també, en la primitiva, en passatges però que es corresponen en l'una i l'altra (caps. I-XXVII de la definitiva). Són aquests (primitiva): «comitis de Flandres», 3-4, p. 5; «Olibam qui vocatur Cabreta», II, p. 6, i VI, 2, p. 9; «Adalmoin, madastram suam», IV, II, p. 7; «caput de Stopes», IV, 18, p. 7; «castre de Trencatrala», V, 25, p. 9; «frater Bernardi Taiaffer», VII, 2, p. 10; «Ermengaudus de Barbastre», VIII, 10, p. 12; «Ermengaudus de Gerb», VIII, 13, p. 12; «Ermengaudus de Moieruca», VIII, 16, p. 12; «cum hominibus de Conca inuaserunt fines de Calatayu et Daroca», IX, 43-44, p. 14; «in castro de Loara», X, 40, p. 17. (Definitiva). Els mateixos apelatius de Cabreta, V, 1-2, p. 27, VII, 2, p. 28; de Barbastre, XII, 4, p. 33; de Moieruca, i a més: «Pertica dez Ostor», XV, 11-12, p. 36; «contra castri faciem de Trencatayla direxit», XVII, § 2, 18, p. 40; «fratre suo Gaucerando de Sales», XVIII, § 1, 6, p. 42; "castrum d'Albaro», XXIV, § 2, 7, p. 46; «filiam ducis d'Ostalric», XXV, § 1, 6, p. 50; «Dominam Elionor», XXV, § 1, 9, p. 51; «ultra portus de Muredals», XXV, § 4, 6, p. 52; «sepultus in monasterio de Sexena», XV, § 6, 1-7, p. 54; «et castrum de Lorenz», XXVI, § 1, 6, p. 54; íd., 7, 8, p. 55; «in castro de Loaire in Aragonia», XXVI, § 1, 8, p. 55; «quam habuit Sanz d'Antillo», XXVI, § 3, 4, p. 55; «dominae Aurembiayx», XXVI, § 3, 12, p. 55; «dominus d'Ager», XXVI, § 3, 4, p. 56; «propris expensis Ayspan episcopus de Segorb», XXVII, § 1, 9, p. 57; «in castro de Montsó», XXVII, § I, II, p. 57; «dominam Elionor», XXVII, § 2, 4, p. 57; «et aliis insulis d'Euiza et Menorca», XXVII, § 4, 9, p. 58.

Estem força lluny de pretendre resoldre cap problema dels fets establerts, frases retretes i noms copiats a l'atzar en vulgar dintre els textos llatins molts d'aquests resten prou reduïts considerant que el monjo o monjos redactors d'un text llatí que tractava de fets esdevinguts a Catalunya, Aragó o en terres conquistades, es trobava en la quasi ne

I. El fet d'Arnau de Crexell, completat i comentat en la present edició de la redacció definitiva (pp. XLI-XLII), s'havia publicat abans d'ara, en la Revue hispanique, t. 1x (1902) Fragments inèdits des «Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonien», p. 474.

cessitat d'usar noms vulgars en la mateixa forma parlada o aproximadament.

2

De totes maneres, dels arguments presentats per M. Barrau-Dihigo per demostrar la prioritat d'ambdós textos llatins sobre el català i que aquest és traducció posterior d'un estat llatí de les GESTA que no ens ha arribat, en resten dos de forts: 1., les frases mal interpretades i tergiversades,' i 2.", els escurçaments. Ja hem dit alguna cosa d'aquestes expressions més concises del català sobre el llatí; respecte als canvis de noms, generalment més llargs, podria ésser possible que l'estat llatí perdut els contingués com el català; pel que fa al primer punt, no sabem que dir-hi; ens convenç, si és que aquest suposat text llatí perdut els portés així. En tal cas, el text català tant en podria ésser una traducció com una inspiració.

En resum, podem concloure : 1.', que posseïm un text català corresponent a la redacció llatina definitiva, que comprèn els caps. I-XXVII, i acaba al mateix punt de la vida del rei Jaume com la redacció primitiva, executada potser per un que coneixia també aquella redacció o traduïa un estat llatí diferent o intermig; 2.", que aquest text català té totes les característiques de llenguatge que distingeixen les obres històriques del segle XIII.*; i 3., que podria haver existit una altra crònica catalana perduda que correspongués als caps. XXVIII-XXX de la definitiva que hauria estat portada al llatí.

Sabem la dificultat de construir teories sobre textos que no es posseeixen partint dels coneguts, i que com que totes les que es basen sobre sorra tenen per força un caràcter provisori, peculiar a tota obra d'erudició, caldrà esperar que un estat ulterior de coneixements, o sobretot l'aparició de nous textos, permeti fonamentar sobre terra ferma.

J. M. T.

1. Barrau-Dihigo diu així (p. LII) : «És cert que la versió catalana no ha pas estat feta sobre cap dels manuscrits que ens han pervingut; però aquesta constatació no aporta cap argument en favor de la prioritat del text català, el qual té tots els caràcters d'una traducció a vegades un xic corregida i més sovint abreujada.» 2. Introducció, p. LI, notes 1, 2 i 3.